We can’t prove that a news story is true. We can make lying leave a trace.

Cada vegada que circula una notícia falsa, algú fa la mateixa pregunta: com podem demostrar que una notícia és veritat?

És una bona pregunta, però està mal plantejada. La veritat d’un fet no cap en un segell, ni en un algorisme, ni en una base de dades. El que sí que hi cap és una cosa més modesta i, a la pràctica, més útil: saber qui ha dit què, quan ho ha dit i què ha canviat des de llavors.

Aquest article explica per què aquest canvi de pregunta importa i com podria funcionar.

Ningú no pot certificar la veritat

Una notícia afirma coses sobre el món: que algú va dir alguna cosa, que un fet va passar, que una xifra és correcta. Comprovar-ho exigeix investigar, contrastar i, de vegades, esperar que apareguin dades noves. Cap tecnologia no fa aquesta feina per nosaltres.

Per això els segells de «verificat» i «veraç» tenen un problema de fons. Traslladen la confiança de la notícia a qui posa el segell. Si el segell s’equivoca, o es percep com a parcial, arrossega amb ell tot el que ha segellat.

Els verificadors de dades fan una feina valuosa, però arriben després i només a una part mínima del que es publica. No poden ser la base de la credibilitat de tot un ecosistema.

La credibilitat neix de la rendició de comptes

Confiem en un mitjà quan sabem que respon del que publica. No perquè no s’equivoqui mai, sinó perquè no pot amagar els seus errors ni negar el que ha dit.

Aquesta responsabilitat sí que es pot fer comprovable. Es recolza en quatre preguntes que qualsevol lector hauria de poder respondre sense fiar-se de ningú:

Pregunta	Què es pot comprovar	Com
Qui ho diu?	Que la publicació surt de qui controla un domini concret	Un registre al DNS del mitjà
Què diu exactament?	Que el text no ha canviat ni una coma	L’empremta digital (hash) del text
Quan ho ha dit?	Que aquell text existia en un moment concret	Un segell de temps verificable
Què ha canviat després?	Cada correcció, amb la seva data	Una empremta i un segell per cada versió

Cap d’aquestes proves no diu si la notícia és certa. Totes juntes fan que mentir deixi rastre.

Les fonts: provar que existien sense ensenyar-les

Darrere d’una bona notícia hi ha documents, gravacions, correus, captures. Moltes vegades no es poden publicar: protegeixen una font o estan subjectes a secret.

Aquí la tecnologia ajuda de veritat. Un periodista pot segellar cada font en el moment en què l’obté. El segell no guarda el document: només en guarda l’empremta digital, una cadena de lletres i números a partir de la qual és impossible reconstruir l’original.

El document continua en mans del periodista i ningú més no el veu. Però si un dia es qüestiona la notícia, el pot ensenyar i qualsevol comprovarà dues coses: que és exactament el mateix fitxer i que ja existia abans de publicar. No es pot fabricar una font a posteriori ni retocar-la sense que es noti.

Un registre públic, però no un diari més

La primera idea que ve al cap és un gran registre públic de notícies, a l’estil de Wikinews, on les fonts pengin la seva informació. El problema és que això és una destinació: necessita audiència, moderació i que la gent hi vagi a llegir. Qui el gestiona acaba fent de mitjà de comunicació, amb totes les seves responsabilitats. Wikinews mai no va arribar a enlairar-se com la Viquipèdia.

Hi ha un model millor, i ja funciona a internet. Quan un lloc web fa servir HTTPS, presenta un certificat. Durant anys, una autoritat podia emetre un certificat fals sense que ningú se n’assabentés. La resposta va ser la transparència de certificats (Certificate Transparency): cada certificat s’anota en registres públics on només es pot afegir, mai esborrar, i que qualsevol pot auditar.

Gairebé ningú no visita aquests registres. No cal. N’hi ha prou que existeixin perquè emetre un certificat d’amagat deixi de ser possible.

Aplicat a les notícies, la idea és la mateixa: el mitjà publica al seu web, com sempre, i cada article i cada versió deixa una anotació en un registre públic. El contingut continua sent del mitjà. El registre només guarda la prova.

Com ho veuria el lector

El lector no ha de canviar res del que fa. Llegeix la notícia al web del mitjà, com sempre. Al peu de l’article hi troba un enllaç: «Historial verificable d’aquesta notícia».

El periodista i el mitjà envien al registre només empremtes; els documents i el text es queden on eren. El lector consulta el registre per comprovar el que llegeix.

Aquest historial mostra quin mitjà va signar la notícia, quan es va publicar cada versió i què va canviar entre l’una i l’altra. Si el mitjà va corregir una xifra, es veu la correcció i la seva data. Si la va canviar en silenci, l’empremta deixa de coincidir i qualsevol ho pot detectar.

Les empremtes de les fonts també hi apareixen, encara que els documents no. Són una promesa verificable: «tenia això abans de publicar».

El que això no prova

Convé dir-ho clar, perquè prometre de més és la manera més ràpida de perdre la confiança que es busca:

• No prova que la notícia sigui certa. Un mitjà pot segellar una mentida amb totes les garanties. El que no podrà fer és negar després que la va publicar.
• No prova que una font sigui autèntica. Prova que el document existia en un moment donat i que no ha canviat. Si era fals des del principi, ho continuarà sent.
• Una captura segellada no prova el que deia un web. Prova que la captura existia. Demostrar què mostrava una pàgina exigeix que un tercer la descarregui i la segelli per si mateix.
• Un domini verificat identifica qui el controla, no la seva reputació. Qualsevol pot registrar un domini semblant al d’un mitjà conegut. El lector continua havent de mirar qui signa.

De la veritat a la responsabilitat

La lluita contra la desinformació sol plantejar-se com una cursa per detectar el que és fals. És una cursa difícil de guanyar: el fals es produeix més de pressa del que es desmenteix.

El camí invers és més prometedor. En lloc de perseguir cada mentida, donar a qui informa amb rigor una manera de demostrar-ho: aquestes són les meves paraules, aquesta és la data, aquestes eren les meves fonts i això és el que he corregit. Qui no vulgui oferir aquesta transparència podrà continuar publicant, però el seu silenci també dirà alguna cosa.

No és un segell de veritat. És una cosa més senzilla i més difícil de falsificar: un rastre que no es pot esborrar.

El que proposo aquí és només una idea, i no sé per on aniran els trets. Però ja que hi som, aprofito i predico amb l’exemple: aquest article va signat i segellat